L'enamorat de la lluna (Per Eloi Talens)
Era un xic senzill, volia passar per la vida sense fer soroll, gaudint de les coses bones que té el món, fugint dels problemes i tot allò que signifiqués responsabilitat. Pot ser per això mateix, com un bon jugador d’escacs, planificava la seua vida a curt i llarg termini.
Sempre es llevava de bon matí, sempre es gitava aviat, sempre feia les mateixes coses en una r
utina constant i sempre controlada. Per evitar les coses que pogueren trencar els seus plans, fer-los trasbalsar. I no li anava malament.
Altres pensarien que era una vida gris i monòtona però a ell li agradava viure així. Vivia a la seua bombolla de felicitat i no volia que rés la trenqués.
De tan en tant s’enamorava o creia estar enamorat d’alguna xica, però sense saber el que reialment era l’amor. Per això, mai acabava d’obrir les portes del seu cor a ningú. No volia sofrir tampoc.
Un bon dia va sortir amb els seus amics, com tots els dissabtes. Era una nit especial encara que ell no ho sabia. Es divertí molt aquell dia i no tenia ganes de tornar a casa i per primera vegada a la seua vida li va caure al damunt la nit.
Una nit clara, amb el cel ple d’estels, sense cap núvol, net i ras. Mirà cap a dalt, sense saber molt bé perquè i la va veure...una lluna plena, bonica i preciosa com ella soles. Tan blanca i pura que donava goig de veure. Llunyana i propera a la vegada i per primera vegada a la seua vida gris s’enamorà de debò.
Totes les nits la lluna el mirava, i ell es reflectia en ella, veia els seus somnis amb ella, el seu futur, i li enviava paraules d’amor deixant que el vent fred de la nit fos el seu carter. La lluna continuava plena, i semblava que escoltava les seues paraules i ell era feliç encara que estaven tan separats per la distancia.
Dormia de dia, vivia de nit, mirant sempre al firmament, mirant sempre a la seua lluna estimada, planificant la seua vida al seu voltant. Sense deixar de voler-la.
Algunes nits la lluna no hi era, s’amagava entre els núvols o la boira de l’hivern, Però ell continuava veient la seua llum al cel i sabia que estava on sempre. Surant en mig de l’espai, en mig del seu univers.
Ell vivia per la lluna, però la lluna era la lluna i no el que aquell enamorat volia que fos. De tant en tant minvant, de tant en tant creixent de tant en tant lluna nova i en aquestes nits li mostrava sols el seu costat fosc. Eixes nits ell no sortia de casa. Eixe costat focs semblava molt gran i obscur i no el volia veure, li donava molta por. Per a ell la lluna era pura, no tenia defectes, sols virtuts i com l’amor es cego, ell s’esforçava en no veure-ho.
Així passaven els anys, passant-ho mal cada vegada que la lluna no apareixia al cel o cada vegada que li mostrava el seu costat fosc. Però ell continuava enamorat. Construint el seu món al voltant de la seua lluna benvolguda. No fent cas a res més, deixant de planificar el seu futur, vivint el dia a dia, pensant sols en que arribés la nit per veure-la i el dia per somniar-la. Era molt feliç però la llunya estava sempre distant. Sempre llunyana.
Quan minvant la lluna es feïa menuda ell patia, sofria amb molt de dolor al cor, però sabent que prompte tornaria a créixer i li tornaria a mostrar tota la seua bellesa amb plenitud. Inundant-lo de nou d’amor i felicitat amb la seua desitjada llum. Per eixos moments valia la pena sofrir un poc. Cada vas de felicitat li costava dos de llàgrimes, però era un vas tant deliciós que li feia oblidar en no res l’amargor dels seus plors.
Any rere any, nit rere nit... Patint i gaudint, plorant i rient, així era ara la seua vida. Quan la gent li preguntava, que faràs demà? ell sols deïa, mirar la lluna i intentar estar al seu costat. Quan la gent li preguntava que faràs aquest cap de setmana? Ell sols deia, mirar la lluna i intentar estar al seu costat.
Això és el que volia fer tota la resta de sa vida, viure mirant la seua enamorada, gaudint del seu amor, de la seua companyia, deixant-se inundar per la seua llum. Tant pura al cel, tant blanca i casta, tant preciosa al cel.
La lluna es la lluna, i molta gent la mira, i molta gent la vol. I la lluna mira a tots, no és fidel amb ningú, no és d’un sol home. A tots mira, a tots veu i de tots arreplega paraules d’amor. Això el xic no ho sabia, encara. Però eixa era la veritable natura de la lluna. No la que ell pensava. No la que ell somniava.
No va ser estrany quan desprès de molt de temps, una nit fosca la lluna no va aparèixer al firmament. No hi era. No estava. Ni a la nit següent, ni a l’altra. Amb el cor en un puny, amb dolor a l’anima el xicot preguntava als estels, on hi és?, amb qui hi és?, on ha anat?, perquè no és amb vosaltres?, perquè no és amb mi...
Les estrelles li contestaven, oblida-la, és la lluna, és així. I ell amb els ulls plens de llàgrimes, amb la mort a dintre del seu cos ho negava i ho negava. No és així, la conec des de fa molt temps, així no és la lluna, la meua lluna em vol, la meua lluna es pura, la meua lluna sempre m’ha estat fidel...
Algunes estrelles es reien, altres ploraven de pena pel xicot, altres callaven i no deien res. Tots coneixien com era la lluna, tots menys el pobre xic. Tan enamorat, tant cego havia estat que mai ho havia vist.
Totes les nits sortia a passejar per si la veia, però no la trobava. No hi era. Ni creixent ni minvant, ni plena ni nova. Simplement no hi era i el pobre noi estava desesperat. A tot el món preguntava, l’heu vist? Sabeu on està? Sabeu perquè ha marxat?. I al igual que li havien dit les estrelles tot el mon li deia el mateix. Uns li deien oblida-la, altres es reien, altres ploraven de pena per ell, altres callaven i no deien res, per no fer-li mal, per no contar-li la veritat.
La lluna estava amb altre enamorat, un altre més dels que totes la nits la miraven i li declaraven el seu amor i a la lluna li agradava molt ser volguda per tots. Així és la lluna encara que el xicot no ho volgués veure-ho.
Ell la seguia cridant, insistint per veure-la, pregant per parlar amb ella una vegada més i saber perquè l’havia deixat. Al fons del seu cor ell ja ho sabia: l’havia deixat per un altre.
Però ell mateix s’ho negava i s’odiava a ell mateix per pensar-ho, per dubtar d’ella... No és així, es pura, es fidel, em vol i sempre m’ha volgut... No era cert i ho sabia, però era el que ell volia pensar i creure.
Una nit la lluna va sortir, a penes era un filet de llum al cel i el jove enamorat la va cridar...
- Lluneta meua, lluna estimada, on has estat?, on has marxat?, perquè no estàs amb mi com tantes nits abans?, perquè no em dius res?, perquè no em vols ja?, perquè...-
La lluna el mirava i es penedia del dolor que havia causat a aquell pobre xic, Fent un esforç li va parlar.
- No estic enamorada de tu, com tu ho estàs de mi, mai ho he estat... He sigut molt feliç amb l’amor que tots aquestos anys m’has donat, però soc la lluna, no la lluna que tu vols, cerca altra lluna, enamorat d’una estrella constant al firmament. De les que no tenen cares fosques, de les que son fidels per sempre, de les que son capaces de voler...El meu veritable amor mai has estat tu...Sent ferir-te, fer-te tant de mal, però soc així, no ho puc evitar. T’aprecie molt perquè m’has fet companyia molts anys, hem viscut moltes nits junts. Sempre seràs el meu bon amic. –
I dient açò, es va girar i li va mostrar la seua part fosca, el seu costat obscur. Mai més tornaria a veure la lluna plena, mai més li arribaria la seua llum. A partir d’ara totes les seus nits serien negres. Totes les nits serien tristes com ho son les nits sense lluna.
Volia saber més, volia que li contés més coses, encara que fos perquè contant-li–ho estaria amb ell i tornaria a veure-la, per una ultima vegada, per un últim moment, ni tan se vol s’havien acomiadat amb un bes...Quan de dolor sentia, que mort es trobava...
Insistia en saber i saber, quan ja no tenia més importància. Quan ja la sabia il•luminant a altra persona. Quantes vegades havia fet el mateix?...Els dubtes i la por feien que la seua vida fos un infern...
Una nit agafà uns prismàtics i la va buscar pel cel. I la trobà, trobà la seua cara obscura i encara que els seu cor no volia veure-ho, els seus ulls insistien, no volent creure el que veien...Per fi va descobrir com era la lluna. I no li va agradar el que va veure...tantes mentides al llarg de tants anys, tantes promeses trencades, tantes coses ocultes hi havien que el feien avergonyir com mai havia estat abans. Era molt dur el que veia, era molt dur el que havia descobert. Quan enganyat havia estat...com havia pogut no haver-ho vist si sempre ho havia tingut al davant?.
No l'odiava, sentia llàstima, sentia pena per la lluna. Mai voldria a ningú, per això sempre estava sola al cel..., rodejada d’estrelles, estrelles distants. La lluna no tenia cor, la lluna era gelada, la lluna era fredor...algú feia molt de temps li havia robat el cor, i sense cor no era capaç de voler com volen tots els essers humans. Eixa era la causa de la seua constant infelicitat. De la seua fredor. Era capaç d’enamorar i enamorar-se, però mai d’entregar-se completament a ningú. Mai de seguir estimant eternament, per a això feia falta tenir cor i la lluna no en tenia.
Ell voldria dir-li que la perdonava, que fins i tot voldria ser el seu amic si la lluna reialment ho volia...però en el fons sabia que era impossible. La lluna es la lluna i ningú la pot fer canviar.
En descobrir el seu secret es va curar de la seua malaltia, va deixar d’estar enamorat de la seua lluna, va soterrar el que restava del seu amor per ella, amb gran dolor perquè enorme havia estat el foc del seu amor per ella i també amb gran dolor, veient que eixe amor ara a penes era una flameta. Comprengué que la lluna mai havia estat d’ell. Deixà de sortir per les nits i començà a viure el dia. Gaudint del sol, de la companyia d’altra gent, dels colors de la vida. Però sempre amb l’enyor d’aquella lluna que un dia il•luminava el seu cor, i quan pensava amb ella, sempre una llagrimeta sortia, com cercant la lluna de nou...Aquella lluna tan bonica de la qual es va enamorar i la qual li va ensenyar, el que era la felicitat, l’amor verdader, la pau i alegria de sentir-se estimat...però amb molt de dolor també havia après que res és etern, i que el dolor més gran sempre ve d’aquells que més t’han volgut. D’aquells als que has estimat. De les persones amb qui confiaves i acaben traint-te. Dura ensenyança per la qual havia pagat molt gran preu...
Altres pensarien que era una vida gris i monòtona però a ell li agradava viure així. Vivia a la seua bombolla de felicitat i no volia que rés la trenqués.
De tan en tant s’enamorava o creia estar enamorat d’alguna xica, però sense saber el que reialment era l’amor. Per això, mai acabava d’obrir les portes del seu cor a ningú. No volia sofrir tampoc.
Un bon dia va sortir amb els seus amics, com tots els dissabtes. Era una nit especial encara que ell no ho sabia. Es divertí molt aquell dia i no tenia ganes de tornar a casa i per primera vegada a la seua vida li va caure al damunt la nit.
Una nit clara, amb el cel ple d’estels, sense cap núvol, net i ras. Mirà cap a dalt, sense saber molt bé perquè i la va veure...una lluna plena, bonica i preciosa com ella soles. Tan blanca i pura que donava goig de veure. Llunyana i propera a la vegada i per primera vegada a la seua vida gris s’enamorà de debò.
Totes les nits la lluna el mirava, i ell es reflectia en ella, veia els seus somnis amb ella, el seu futur, i li enviava paraules d’amor deixant que el vent fred de la nit fos el seu carter. La lluna continuava plena, i semblava que escoltava les seues paraules i ell era feliç encara que estaven tan separats per la distancia.
Dormia de dia, vivia de nit, mirant sempre al firmament, mirant sempre a la seua lluna estimada, planificant la seua vida al seu voltant. Sense deixar de voler-la.
Algunes nits la lluna no hi era, s’amagava entre els núvols o la boira de l’hivern, Però ell continuava veient la seua llum al cel i sabia que estava on sempre. Surant en mig de l’espai, en mig del seu univers.
Ell vivia per la lluna, però la lluna era la lluna i no el que aquell enamorat volia que fos. De tant en tant minvant, de tant en tant creixent de tant en tant lluna nova i en aquestes nits li mostrava sols el seu costat fosc. Eixes nits ell no sortia de casa. Eixe costat focs semblava molt gran i obscur i no el volia veure, li donava molta por. Per a ell la lluna era pura, no tenia defectes, sols virtuts i com l’amor es cego, ell s’esforçava en no veure-ho.
Així passaven els anys, passant-ho mal cada vegada que la lluna no apareixia al cel o cada vegada que li mostrava el seu costat fosc. Però ell continuava enamorat. Construint el seu món al voltant de la seua lluna benvolguda. No fent cas a res més, deixant de planificar el seu futur, vivint el dia a dia, pensant sols en que arribés la nit per veure-la i el dia per somniar-la. Era molt feliç però la llunya estava sempre distant. Sempre llunyana.
Quan minvant la lluna es feïa menuda ell patia, sofria amb molt de dolor al cor, però sabent que prompte tornaria a créixer i li tornaria a mostrar tota la seua bellesa amb plenitud. Inundant-lo de nou d’amor i felicitat amb la seua desitjada llum. Per eixos moments valia la pena sofrir un poc. Cada vas de felicitat li costava dos de llàgrimes, però era un vas tant deliciós que li feia oblidar en no res l’amargor dels seus plors.
Any rere any, nit rere nit... Patint i gaudint, plorant i rient, així era ara la seua vida. Quan la gent li preguntava, que faràs demà? ell sols deïa, mirar la lluna i intentar estar al seu costat. Quan la gent li preguntava que faràs aquest cap de setmana? Ell sols deia, mirar la lluna i intentar estar al seu costat.
Això és el que volia fer tota la resta de sa vida, viure mirant la seua enamorada, gaudint del seu amor, de la seua companyia, deixant-se inundar per la seua llum. Tant pura al cel, tant blanca i casta, tant preciosa al cel.
La lluna es la lluna, i molta gent la mira, i molta gent la vol. I la lluna mira a tots, no és fidel amb ningú, no és d’un sol home. A tots mira, a tots veu i de tots arreplega paraules d’amor. Això el xic no ho sabia, encara. Però eixa era la veritable natura de la lluna. No la que ell pensava. No la que ell somniava.
No va ser estrany quan desprès de molt de temps, una nit fosca la lluna no va aparèixer al firmament. No hi era. No estava. Ni a la nit següent, ni a l’altra. Amb el cor en un puny, amb dolor a l’anima el xicot preguntava als estels, on hi és?, amb qui hi és?, on ha anat?, perquè no és amb vosaltres?, perquè no és amb mi...
Les estrelles li contestaven, oblida-la, és la lluna, és així. I ell amb els ulls plens de llàgrimes, amb la mort a dintre del seu cos ho negava i ho negava. No és així, la conec des de fa molt temps, així no és la lluna, la meua lluna em vol, la meua lluna es pura, la meua lluna sempre m’ha estat fidel...
Algunes estrelles es reien, altres ploraven de pena pel xicot, altres callaven i no deien res. Tots coneixien com era la lluna, tots menys el pobre xic. Tan enamorat, tant cego havia estat que mai ho havia vist.
Totes les nits sortia a passejar per si la veia, però no la trobava. No hi era. Ni creixent ni minvant, ni plena ni nova. Simplement no hi era i el pobre noi estava desesperat. A tot el món preguntava, l’heu vist? Sabeu on està? Sabeu perquè ha marxat?. I al igual que li havien dit les estrelles tot el mon li deia el mateix. Uns li deien oblida-la, altres es reien, altres ploraven de pena per ell, altres callaven i no deien res, per no fer-li mal, per no contar-li la veritat.
La lluna estava amb altre enamorat, un altre més dels que totes la nits la miraven i li declaraven el seu amor i a la lluna li agradava molt ser volguda per tots. Així és la lluna encara que el xicot no ho volgués veure-ho.
Ell la seguia cridant, insistint per veure-la, pregant per parlar amb ella una vegada més i saber perquè l’havia deixat. Al fons del seu cor ell ja ho sabia: l’havia deixat per un altre.
Però ell mateix s’ho negava i s’odiava a ell mateix per pensar-ho, per dubtar d’ella... No és així, es pura, es fidel, em vol i sempre m’ha volgut... No era cert i ho sabia, però era el que ell volia pensar i creure.
Una nit la lluna va sortir, a penes era un filet de llum al cel i el jove enamorat la va cridar...
- Lluneta meua, lluna estimada, on has estat?, on has marxat?, perquè no estàs amb mi com tantes nits abans?, perquè no em dius res?, perquè no em vols ja?, perquè...-
La lluna el mirava i es penedia del dolor que havia causat a aquell pobre xic, Fent un esforç li va parlar.
- No estic enamorada de tu, com tu ho estàs de mi, mai ho he estat... He sigut molt feliç amb l’amor que tots aquestos anys m’has donat, però soc la lluna, no la lluna que tu vols, cerca altra lluna, enamorat d’una estrella constant al firmament. De les que no tenen cares fosques, de les que son fidels per sempre, de les que son capaces de voler...El meu veritable amor mai has estat tu...Sent ferir-te, fer-te tant de mal, però soc així, no ho puc evitar. T’aprecie molt perquè m’has fet companyia molts anys, hem viscut moltes nits junts. Sempre seràs el meu bon amic. –
I dient açò, es va girar i li va mostrar la seua part fosca, el seu costat obscur. Mai més tornaria a veure la lluna plena, mai més li arribaria la seua llum. A partir d’ara totes les seus nits serien negres. Totes les nits serien tristes com ho son les nits sense lluna.
Volia saber més, volia que li contés més coses, encara que fos perquè contant-li–ho estaria amb ell i tornaria a veure-la, per una ultima vegada, per un últim moment, ni tan se vol s’havien acomiadat amb un bes...Quan de dolor sentia, que mort es trobava...
Insistia en saber i saber, quan ja no tenia més importància. Quan ja la sabia il•luminant a altra persona. Quantes vegades havia fet el mateix?...Els dubtes i la por feien que la seua vida fos un infern...
Una nit agafà uns prismàtics i la va buscar pel cel. I la trobà, trobà la seua cara obscura i encara que els seu cor no volia veure-ho, els seus ulls insistien, no volent creure el que veien...Per fi va descobrir com era la lluna. I no li va agradar el que va veure...tantes mentides al llarg de tants anys, tantes promeses trencades, tantes coses ocultes hi havien que el feien avergonyir com mai havia estat abans. Era molt dur el que veia, era molt dur el que havia descobert. Quan enganyat havia estat...com havia pogut no haver-ho vist si sempre ho havia tingut al davant?.
No l'odiava, sentia llàstima, sentia pena per la lluna. Mai voldria a ningú, per això sempre estava sola al cel..., rodejada d’estrelles, estrelles distants. La lluna no tenia cor, la lluna era gelada, la lluna era fredor...algú feia molt de temps li havia robat el cor, i sense cor no era capaç de voler com volen tots els essers humans. Eixa era la causa de la seua constant infelicitat. De la seua fredor. Era capaç d’enamorar i enamorar-se, però mai d’entregar-se completament a ningú. Mai de seguir estimant eternament, per a això feia falta tenir cor i la lluna no en tenia.
Ell voldria dir-li que la perdonava, que fins i tot voldria ser el seu amic si la lluna reialment ho volia...però en el fons sabia que era impossible. La lluna es la lluna i ningú la pot fer canviar.
En descobrir el seu secret es va curar de la seua malaltia, va deixar d’estar enamorat de la seua lluna, va soterrar el que restava del seu amor per ella, amb gran dolor perquè enorme havia estat el foc del seu amor per ella i també amb gran dolor, veient que eixe amor ara a penes era una flameta. Comprengué que la lluna mai havia estat d’ell. Deixà de sortir per les nits i començà a viure el dia. Gaudint del sol, de la companyia d’altra gent, dels colors de la vida. Però sempre amb l’enyor d’aquella lluna que un dia il•luminava el seu cor, i quan pensava amb ella, sempre una llagrimeta sortia, com cercant la lluna de nou...Aquella lluna tan bonica de la qual es va enamorar i la qual li va ensenyar, el que era la felicitat, l’amor verdader, la pau i alegria de sentir-se estimat...però amb molt de dolor també havia après que res és etern, i que el dolor més gran sempre ve d’aquells que més t’han volgut. D’aquells als que has estimat. De les persones amb qui confiaves i acaben traint-te. Dura ensenyança per la qual havia pagat molt gran preu...
